Si pensem en sostenibilitat ambiental, tota la nostra societat contemporània se sustenta sobre patrons de producció poc  o gens sostenibles. El teatre no n’és una excepció. El teatre que fem és insostenible perquè la vida que tenim és insostenible. El teatre és insostenible pel que fa a la producció, però també ho és la forma de distribució. No són sostenibles alguns conceptes que s’impulsen sense descans des de les institucions, com “gran format” o “internacionalització”, no pot ser que els artistes hagin d'estar de gira internacional i no siguin contractats al seus propis territoris, això afegeix una petjada ecològica terrible a l'espectacle. No és sostenible l’ús de recursos i de l’energia, però tampoc no són sostenibles les formes de treball i assaig, ni ecològicament ni socialment. En la nostra professió és molt difícil la conciliació, cal perseguir una sostenibilitat ambiental i social. Si no podem tenir cura dels nostres cossos i de les nostres realcions, no podrem tenir cura del medi ambient, i si no tenim cura del medi ambient, a llarg plaç, la cura dels cossos serà inútil.

​

Cada nova crisi t'allunya d’una d'antiga que encara no has solucionat. De vegades aquestes crisis poden ser una oportunitat, vull dir, la precarietat del sector és un dels factors que fa que les produccions siguin més sostenibles en el pla ecològic: reciclatge d’escenografies i vestuaris, menys despesa elèctrica amb dissenys de llums més pobres, per dir alguna cosa. Però moltes vegades aquestes oportunitats són malaguanyades, ho hem vist ara amb la COVID19. Durant el confinament els nivells de contaminació han baixat de manera dràstica, Barcelona feia olor de poble! La natura ha tingut una mica de descans, semblava que podíem repensar la nostra manera de viure, que hi hauria un “abans” i un “després”, però tot és façana. Per sota, els mecanismes continuen operant. Ja en la fase 0 de desescalada els nivells de contaminació havien tornat als seus números habituals i preocupants. De vegades em sembla que al teatre ens passa una mica això, fem teatre pobre fins que podem fer teatre de 'despilfarro'. Quan tens pasta de producció tendeixes a tirar de dissenys de producció que no tenen en compte la petjada ecològica, i moltes vegades tampoc tenim en compte uns estàndards mínims de justícia social, i moltes vegades això ho fa qui després omple l’escenari de discursos, però si mires com utilitzen la pasta veus que nah, tot façana. I així tot. I així ens va. Per treballar d’una manera sostenible cal anar als fonaments, i que les façanes en siguin mirall.

​

Un paradigma que substitueixi la filosofia del "usar i llençar", del malbaratar i del subjugar. Aplicar una mirada ètica i sostenible (perdurable) a l'ús dels recursos materials, a les relacions entre els individus d'una mateixa comunitat, a les relacions entre grups socials, i a la relació de les nostres pràctiques amb el medi ambient.

​

​

Amb la companyia HUIBASA vam escriure aquest decàleg (que es queda curt i tot i així és difícil d'aplicar sense un compromís ferm que fa entrar en joc la pregunta de si som capaços de renunciar a certs privilegis) durant el procés de creació de "LIFE (de cómo los árboles nos salvaron la vida)".

 

Posar-lo en pràctica segueix sent un repte.